WikiLeaks i el diari Ara

Aquest és un post escrit com a reacció a aquest article sobre WikiLeaks, de l’Àlex Gutiérrez del diari Ara.

No em considero un observador dels mitjans, feina que fa molt bé el setmanari La Directa,
ni tampoc un expert en ciència i tecnologia. Tot i això, cada cop que
veig un article sobre ciència i tecnologia en un diari tremolo.

Ja els planyo als periodistes, haver d’escriure cada dia sobre un munt
d’històries, molts cops amb cinc minuts per documentar-se, per acabar
llegint la noticia d’una agència. Això fa que, quan parlin de temes més
tècnics, fiquin la pota moltes vegades.



Aquesta reflexió, l’he compartit amb altres tècnics i científics més
d’un cop i sempre hem arribat a la conclusió que el periodisme ha de
formar especialistes temàtics i no esperar fer la trucada a una font,
per a que amb cinc minuts a la cua del supermercat, t’expliqui tot el
que has de saber sobre un tema determinat abans de fer un article, com a
molts ens ha passat. De moment, només coneix-ho o una periodista de El
País, que és especialista amb informàtica. Espero que el diari Ara
segueixi aquest exemple.

Be, sóc tant poc periodista que encara no he exposat cap raó per la meva
crítica a l’article, que d’altra banda, el periodista que l’ha escrit,
em mereix molt de respecte per les seves feines anteriors, sobretot pel
Línia Les Corts i la revista Benzina.

Entrant en matèria, l’article és superficial, tècnicament erroni i
tendenciós. Jo sóc el primer que quan una cosa esta de moda li busco els
tres peus al gat per a criticar-la, però en aquest cas la crítica és
molt fluixa. Abans de saber què no és WikiLeaks, hem de saber que és
WikiLeaks.

WikiLeaks és una organització no governamental que agrupa periodistes
(escriuen), informàtics (pengen) i matemàtics (xifren) que es dedica a
publicar el que no publiquen els altres. Són un grup de periodistes
investigadors que accepten (no demanen) filtracions, i que confeccionen
articles periodístics per exposar els documents als quals tenen accés.

Ara que sabem què és WikiLeaks, entrem en la crítica a l’article, que s’organitza en tres punts:

1. El prefix wiki ha servit per convertir la joguina de Julian Assange en la marca més atractiva del moment. Però és mentida. Ni és wiki
–o sigui, col·laborativa– a l’hora de recollir informació (els
documents estaven a l’abast de poquíssimes persones) ni ho és tampoc a
l’hora de difondre’ls perquè els internautes els analitzin. Al contrari,
la publicació de les notícies està pactadíssima entre The New York Times, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel i El País.

A
veure, el Wiki no és cap moviment polític ni cultural, sinó merament
tècnic. Wiki va ser inventat per aconseguir una base de dades de textos
ràpida, amb  sintaxi fàcil, que permetés crear contingut en un lloc web
fàcilment guardant-ne les versions, incloent-hi hiperenllaços, res més.
Això vol dir trencar la fractura digital per a que tothom, sense gaires
coneixements tècnics, pugui passar de ser lector a publicador. Ara bé,
no tots els llocs wikis eren oberts per a tots els lectors, i els que ho
eren ràpidament es van adonar que allò els hi suposava molta feina de
moderació, i només cal donar un cop d’ull als debats de la Viquipèdia
per veure que si WikiLeaks apliques la mateixa política duraria dos
dies. Si vols ser respectat i tenir una referencialitat, has de
contrastar les teves fonts.

Pel que fa als documents, sempre que pengen un article en referencien
les fonts, o sigui que qualsevol pot baixar-se els documents i treure’n
les seves conclusions. I pel que fa a les lògiques periodístiques d’on i
quan es publiquen els documents, estic segur que l’autor de l’article
entendrà fins i tot millor que jo, com s’han de publicar aquestes
notícies per a que tinguin prou ressò per justificar les hores i riscos
invertits.

2. Les
preposicions són importants: es tracta de filtracions “a” wikileaks, no
“de” wikileaks. Dels més de 250.000 cables rebuts, només se n’han fet
públics 290.

Hi ha documents que aconsegueixen ells
directament, i n’hi ha d’altres que els hi fan arribar, que com ja he
dit no ho demanen. L’únic que ells fan és posar unes eines construïdes
amb una forta seguretat perquè si algú els hi vol enviar alguna cosa, ho
faci amb una alt grau de seguretat i anonimat. Pel que fa al tant per
cent de cables rebuts, n’hi haurà que no es podran publicar per posar en
perill a gent innocent i n’hi haurà que els posaran a poc a poc per a
fomentar l’interès periodístic. Tenint en compte el seu historial, no
crec que censurin continguts per motius polítics o sigui que no entenc
la crítica.

3. Han pagat
els diaris per poder publicar aquesta documentació? Em sembla lícit per
part d’ells fer-ho –ni que sigui dissimulant la compra en forma de
donatiu–, però altre cop això contradiu l’esperit pretesament obert al
qual obliga el wiki.

En aquest paràgraf tenim una altra prova del poc que s’ha documentat el
senyor Gutiérrez. Com ja he dit abans, Wiki no té perquè dir obert i
molt menys gratuït. Qualsevol autor pot vendre programari lliure i
continguts protegits amb llicències Creative Commons,
i fins i tot algunes llicències permeten que qualsevol persona pugui
revendre aquestes obres. En anglès, tenen l’excusa que utilitzen la
mateixa paraula (Free) per dir "lliure" que per dir "gratuït",
però en català no hi ha excusa, i sabem que hi ha coses que no són
lliures i són gratuïtes (Gmail), i altres que són lliures i no són gratuïtes (un CD d’At Versaris).

Ja per acabar, deixeu-me dir que el primer contacte que vaig tenir amb Wiki va ser per un curs que vaig fer de l’eina Tiki-Wiki impartit magistralment per en Xavi de Pedro. Llavors, MediaWiki
encara no era tant famós i no hi havia una sola eina Wiki, i algunes
permetien aplicar més fronteres que altres, però la filosofia en totes
elles era trencar la fractura digital en un moment en que per fer una
web en condicions necessitaves saber HTML.

Aquells nois van obrir un camí per a crear una eina que ha servit per
construir autèntics pous de saviesa col·lectiva. Ara bé, avui dia patim
una autèntic empatx d’informació i necessitem uns llocs de referència
per a que apliquin un filtre de les que a nosaltres ens interessen i la
facin fàcilment mastegable per a que amb pocs minuts tinguis una noció
del que ha passat, esta passant i passarà, en el món que ens envolta.

És per això que crec que és necessari un projecte com el diari Ara, que
ens ajudi a reforçar un espai comunicatiu propi i tingui una visió
concreta de la realitat, però aquest article que he criticat no ajuda a
fer un diari de qualitat, no per l’opinió que si avoca, sinó per la
falta de documentació i les incorreccions. A tots els que heu arribat
fins aquí, gràcies per llegir aquesta humil opinió.



Quant a nemo

En Nemo viu a les Corts (Barcelonès) i li diuen que viu en una democràcia plena de llibertats. Tot i això, ell es sent com un peix dins d\'una peixera...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: WikiLeaks i el diari Ara

  1. Aquells nois van obrir un camí per a crear una eina que ha servit per construir autèntics pous de saviesa col·lectiva

Els comentaris estan tancats.